Origen

A finals del segle XVIII el Dr. Samuel Hahnemann, que era metge, químic, toxicòleg i un expert lingüista, va intentar comprovar d’una forma experimental i científica aquesta afirmació hipocràtica. Amb aquest objectiu, va fer un recull de tots els coneixements toxicològics i farmacològics de l'època i va experimentar sobre ell mateix (persona sana) els efectes de les diferents substàncies, recollint tota la informació dels símptomes que ell havia patit i els signes que hi havia detectat. Aquest recull informatiu es denomina patogènesi de la substància.

Va ser al segle XVIII
quan es va començar a experimentar
segons la llei de la similitud

Posteriorment, en una segona fase, va fer servir les mateixes substàncies com a agents terapèutics per als malalts que presentaven símptomes similars als observats en la seva experimentació, utilitzant diferents dilucions per a cada substància. D’aquesta forma Hahnemann va afirmar que la hipòtesi hipocràtica era correcta dient que “les substàncies medicamentoses poden curar símptomes similars als que elles mateixes poden provocar” i “cal fer servir dosis dèbils o infinitesimals”.

Per portar a terme aquesta llei calen tres proposicions:

  • 1a proposició: tota substància, sempre i quan tingui capacitat farmacodinàmica, provoca en l'individu sa i sensible un conjunt de símptomes que són característics per a cada substància.
  • 2a proposició: tot individu malalt presenta un conjunt de símptomes mòrbids (conjunt de canvis en la manera de sentir o d’actuar d’un malalt, motivats per la seva malaltia) que són característics de la seva malaltia.
  • 3a proposició: la curació, concretada en la desaparició del conjunt de símptomes mòrbids, es pot obtenir amb la prescripció en dosis infinitesimals de la substància que ocasiona els mateixos símptomes en una persona sana.

Hahnemann va tenir molts deixebles que van continuar els seus ensenyaments i la seva experimentació fins a l’actualitat en la que existeixen diferents escoles d’homeopatia.